Una pregunta que em fan molt sovint els meus pacients és com seure bé i quina cadira escollir. Vagi per endavant que el cos humà no es va dissenyar per seure, de manera que parlar d’una “bona cadira” és gairebé una contradicció. En realitat, seure és més aviat un fet cultural, una moda que té la seva història.
Fa molt de temps, quan vivíem en petites tribus, havíem de fer molta feina física al llarg del dia. Moltíssima més que avui dia. Als vespres, la gent es reunia al voltant d’un foc a la gatzoneta o asseguda a terra. Només hi havia una persona que podia seure en una cosa semblant a un tro, el líder o el patriarca, que gaudia d’un estatus especial i tenia com a tasca principal resoldre els problemes de la comunitat. Quan les tribus van deixar de ser nòmades i les poblacions van anar creixent, aquesta figura jeràrquica va anar acumulant cada vegada més poder. Al seu torn, les societats es van anar fent políticament i econòmicament més complexes, situació que va derivar en la redacció de lleis o de documentació que avui en diríem comercial. Quan apareixen els escribes per dur relació escrita de determinats aspectes va néixer la necessitat de seure per treballar. Tot i que en societats com l’egípcia antiga, aquests professionals de l’escriptura encara seien a terra i escrivien damunt d’una mena de pupitres molt rudimentaris que col·locaven damunt dels seus genolls, ben aviat va passar a ser una activitat que es feia assegut davant d’una taula.
Al començament, hom s’asseia en un tamboret o un banc. Les grans cadires estaven reservades pels reis i senyors i no eren massa còmodes (això de l’ergonomia és una modernitat molt recent). Mica en mica, aquesta peça de mobiliari va anar entrant a les llars en la mateixa mesura que va anar canviant la manera de treballar. Avui en dia és un objecte de disseny i tothom en té per dinar, per escriure i per a quasi tot.
Ara bé, el nostre cos està pensat per al moviment i quan passem més de dues hores asseguts ens ho recorda tot sovint. Per aquesta raó, sempre que puguem hem d’aixecar-nos i passejar una mica. Però com que malauradament la majoria de nosaltres hem de passar-nos moltes hores en una cadira, caldrà que tinguem en compte alguns aspectes a l’hora de comprar el que no deixa de ser un instrument de feina. Així doncs, què hem de tenir en compte quan triem una cadira?
En principi, els elements més importants són tres: l’alçada, la duresa i la higiene postural.
Pel que fa a l’alçada, cal parlar, també, de tres diferents: la de treball, la pròpia de la cadira i la del respatller. La millor manera de saber la primera és senzilla: si seiem de costat a l’escriptori, el colze hauria de quedar a l’alçada del taulell. La segona té relació amb la llargada de les nostres cames. No ens podem quedar amb els peus penjant ni amb els malucs massa flexionats. Si treballem en una taula estàndard i som de talla petita segurament haurem d’afegir una alça per recolzar els peus. Si no treballem a l’alçada correcta, la pressió a la zona del genoll dificultarà la circulació venosa (el mateix que passa quan creuem les cames). I quant al respatller, aquest hauria d’arribar fins la zona de les escàpules deixant el cap lliure. I no hauria de ser mòbil a no ser que vulguem fer-lo servir de balancí.
Un altre aspecte no menor és la duresa. Com més estona haguem d’estar-nos asseguts, mes coixí hauria de tenir la cadira però aquest no ha de ser tou. El més important és que la cadira sigui ferma. Dit sigui de passada, si hem de tenir les mans a un teclat no ens resultarà massa útil una cadira amb braços.
Ara, per més bé que triem, si no tenim una bona higiene postural ja podem comprar-nos la cadira més ergonòmica i cara del mercat. En realitat, és la forma de seure la que ens donarà la clau per saber si la cadira ens convé. Bàsicament hem de recolzar-nos com més enrere millor per tal que l’esquena quedi recta. En fer això, es formarà una petita corba lumbar que hauria d’anar recolzada al respatller. La zona inferior de la columna no necessita tenir cap recolzament i, per tant, la cadira pot tenir un forat en aquesta zona. Aprofito per dir que no és gaire bona idea seure endavant, és a dir, a l’extrem de la cadira amb els peus recollits sota el seient. Aquesta postura afegeix molta tensió a les cames i les lumbars. Per descomptat, deixar-se caure enrere i estirar les cames endavant tampoc no és gaire recomanable ja que comporta problemes cervicals i lumbars. Això ho deixarem pels adolescents avorrits a classe…
En definitiva, si teniu presents aquestes recomanacions no cal que us compreu la cadira més cara de la botiga. El que hem de pensar, sobretot, és que quan parlem d’estones llargues de feina, el més important és que la cadira sigui confortable. Així que, abans de triar-ne cap, proveu-les!