Fa dies que us parlo de la importància del moviment a les nostres vides i com afecta a la nostra salut. Com a osteòpata, el meu principal objectiu és fer entendre als meus pacients que conservar la mobilitat al llarg dels anys és primordial per arribar a certa edat amb les capacitats i funcionalitats del cos a ple rendiment. Avui vull explicar-vos amb una mica més de detall el perquè. M’ha inspirat un bon amic que aquests dies pateix una lesió que el manté aturat des de fa un mes i s’enfila per les parets.
Quan estudiava, sempre havia cregut que el cartílag articular s’anava desgastant a mesura que passava el temps i fèiem servir les nostres articulacions. Amb aquesta premissa, era lògic pensar que si no em movia gaire patiria menys d’artrosi. Per contra, ens deien que el cos necessita moviment per poder funcionar correctament. Fins i tot passats els vuitanta anys perdem la mobilitat amb una facilitat increïble, raó per la qual no sol enguixar-se del tot a la gent gran quan hi ha una fractura. Es prioritza la funcionalitat. Això em feia dubtar què preferia: si arribar amb molta artrosi a gran o tenir unes articulacions perfectes però sense gaire funcionalitat.
El primer supòsit, ja us ho dic ara, és erroni. El procés de substitució de cartílag per os comença a la infantesa quan creixem i no s’atura mai, de manera que estem condemnats a anar perdent aquest teixit. Però no tothom pateix aquest procés amb la mateixa intensitat. Per quina raó?
El cartílag és un teixit que protegeix l’articulació augmentant la superfície de contacte dels ossos, cosa que redueix la pressió sobre un sol punt. Fa que l’articulació llisqui millor quan actua juntament amb l’àcid hialurònic, que el lubrifica, i també ajuda en alguns casos a orientar correctament el moviment com fan els meniscos. No té cap terminació nerviosa i, per tant, no pot fer mal si es lesiona (és la càpsula, en tot cas, la que s’inflama). Tampoc no li arriba sang per enlloc i no es pot reconstruir, en principi.
Deixant de banda que hi ha qui té una certa predisposició genètica i qui no es cuida gens, resulta que la solució la tenim tots a les mateixes articulacions. Just a sota del cartílag articular tenim unes cèl·lules que formen part del que coneixem com a os subcondral i que fabriquen col·lagen. Aquesta molècula és la proteïna base de tot el teixit connectiu (músculs, ossos, lligaments, tendons i cartílags) i és necessari produir-la allà on el teixit s’ha danyat. I aquí ve el mes interessant : el tipus de col·lagen produït és diferent depenent de la nostra activitat! En fem prou de saber que el cartílag necessita el tipus II, que només es fa si l’os subcondral rep forces compressives durant unes dues hores mínim al dia. I això vol dir que hem de caminar. I aquest col·lagen sí que serveix per fer un bon manteniment del cartílag articular.
Mirem-ho de la següent manera. Quan som petits juguem tot el dia. Saltem, correm, ens tirem a terra i el nostre objectiu a la vida és aprendre jugant. Després anem a l’escola, on passem força estona asseguts però encara tenim diferents moments d’esbarjo i seguim jugant. A l’adolescència l’exigència dels estudis augmenta i, a més d’anar a l’institut, hem de fer un munt de deures. I si els pares ens fan estudiar anglès o música, per posar dos exemples, el temps que estem aturats no fa més que augmentar. Després anem a la universitat o directament a la feina i el nostre temps per jugar s’esvaeix i, amb ell, el nostre moviment s’empobreix de forma dràstica.
Ara m’agradaria introduir una idea que acostumo a repetir a la meva consulta quan explico als pacients d’on venen els seus problemes. Som éssers vius amb voluntat pròpia per fer i desfer i amb un sistema corporal complex que té capacitat per reparar-se ell mateix. Tanmateix, no ens podem saltar les lleis de la física. Tenim la tendència a gastar la menor energia possible i si podem fer res que per estalviar-ne ho farem. L’osteòpata i investigador francès Léopold Busquet va fer servir aquesta llei de la termodinàmica per explicar la seva teoria de les cadenes musculars, que són les que ens mantenen drets.
1ª llei. El sistema ha d’estar en equilibri (sense equilibri no podem caminar, oi?).
2ª llei. El sistema evitarà patir dolor (aquí entren les compensacions del cos, però no ens podem saltar la 1ª llei).
3ª llei. El sistema tendirà a l’estalvi energètic (sense afectar a la 1ª i 2ª lleis).
Un dels teixits que gasta mes és el muscular i quan el cos es posa a estalviar no ho dubta gaire. Heu vist què li passa a una extremitat quan l’enguixen?
Així que ens trobem que per mantenir les articulacions cal moviment i que si ens aturem gaire perdrem allò que ens ha de moure: els músculs. I el que és pitjor, a causa del nostre estil de vida, per culpa de passar tantes hores asseguts, quiets darrere d’un taulell o directament jaient, perdrem més ràpidament una part de la musculatura, el que farà que apareguin les asimetries i distonies. En conseqüència, les articulacions treballaran en desequilibri i apareixeran les lesions, el dolor i augmentarà el desgast. En definitiva, la manca de moviment ens farà sentir vells i provocarà l’aparició de la temuda artrosi.
Quan fa temps que hem estat inactius hem de tenir present que la nostra musculatura es veurà afectada i que el cos no tindrà un bon equilibri. És molt comú patir de mals quan ens volem activar i ens decidim de cop i volta a córrer. Genolls, lumbars i malucs ens fan un toc i fins i tot apareixen les ciàtiques. Tot pel simple fet que el nostre cos no està preparat per fer aquell esforç que de petits ens semblava d’allò mes normal.
Ara bé, amb una bona planificació i amb constància podem arribar allà on ens proposem (les fites han de ser realistes, per descomptat). Una de les meves majors alegries va ser ajudar un pacient que portava un triple bypass al cor i tenia un sobrepès considerable a plantejar-se de fer la Cursa del Carrer Nou vint anys després de participar a la primera edició. És cert que vam trigar un temps però la il·lusió que se li veia a la cara quan va ser capaç de torna a córrer 15 minuts no la podré oblidar mai i li estic molt agraït per haver-me deixat compartir amb ell aquella experiència.
Així doncs, no s’hi val a posar excuses. Només cal voluntat i una mica de paciència. El premi al final del camí és molt gran!