Anar ben calçat. Una de les preguntes que m’acostumen a fer a consulta és justament aquesta. En un post anterior ja vaig parlar d’escollir les sabatilles de running més adequades. Avui intentaré parlar-vos de les sabates de carrer i dels errors que cometem a l’hora de triar-les.
Primer de tot, ¿per què volem fer servir les sabates? És una pregunta important ja que no és el mateix usar-les per treballar que per anar a un sopar de gala. Les modes són molt presents en tots els aspectes de la nostra vida, sobretot en la nostra indumentària. D’altra banda, no és el mateix treballar tot el dia davant d’un ordinador còmodament assegut que ser repartidor o carter, i ja no parlarem de les feines on cal una sabata de seguretat. Evidentment, treballar assegut és menys exigent per als nostres peus i, per tant, no té tanta importància si són d’una o una altra manera. En canvi, si la nostra feina ens obliga a estar drets i caminar tot el dia la cosa canvia.
No us diré què i com heu d’anar. Aquí entren els gustos de cadascú i les modes, que van canviant cada any, però si que vull explicar com afecten els diferents elements de les sabates al nostre cos.
Tots hem sentit mil vegades que dur una mica de taló és bo. La veritat és que no he trobat mai cap explicació biomecànica que ho pugui justificar (tampoc no he trobat la contrària). Però pensem-hi un moment. Som com som per causa de l’evolució i la nostra va acabar el dia que vam ser capaços de modificar el nostre entorn i procurar-nos l’aliment (coves, foc, pells, conreu…). Els nostres peus estaven adaptats a les nostres necessitats (d’això va l’evolució) i el cas és que no vam començar a caminar damunt les puntes dels dits. Per tant, podem concloure que no ens calia. Ni aleshores ni ara.
És ben cert que el nostre estil de vida, amb cadires, sofàs, llits, etc., fa que tinguem tendència a patir un escurçament de la cadena muscular posterior (allò de “tinc els isquios curts”). Això fa que ens trobem més còmodes amb una alça als talons, que relaxa aquest escurçament. Però això que ens resulta més confortable fa que el nostre cos d’acomodi.
I a la comoditat em vull referir. ¿Per què ens és més còmode una sabata que una altra? Bàsicament, per dos factors: la forma i la duresa. De la forma ja en vaig parlar en el post de les sabatilles esportives. A un peu estret li anirà millor una forma estreta i si és ample una d’ampla. Quant a la duresa podem parlar dels materials que cobreixen el peu i els de la sola. Com més naturals siguin, resultaran més flexibles i més confortables a l’empenya (és preferible que siguin la pell perquè, a més, transpira millor). I arribem a la sola. La seva funció principal és la de protegir la planta del peu de punxades, abrasions… Però avui dia tenen moltes més funcions: estabilitzen (o no), estilitzen la cama i la figura, ens fan aparentment més alts, etc.
Abans de començar a criticar res vull dir que em sembla bé tot. La moda és passatgera i a tothom li agrada lluir, però hi ha un aspecte fonamental que cal tenir en compte. El peu té musculatura per alguna raó i, com passa amb tots els músculs de cos, s’ha de fer servir o acabarà per atrofiar-se. Un dels exemples més clars és el dels galindons. Evidentment hi ha d’haver una predisposició genètica, però són el resultat de l’atròfia de l’abductor del dit gros del peu per culpa de portar sabates estretes.
Avui dia em faig un fart de veure noies calçades amb plataformes més o menys altes. És clar que aquest gruix de sola no facilita gens la mobilitat del peu. Hi ha també sabates amb cunya (que sempre em diuen que son tan còmodes) i que cada cop incorporen més plataforma (i de les què m’asseguren que no porten tant de taló).
Tornem al començament. No es tracta de si dur taló és dolent o si la plataforma i les cunyes són millors o pitjors. Del que realment es tracta és de ser conscients. De la mateixa manera que sabem que el sedentarisme no és bo, portar aquest tipus de calçat tampoc. ¿Deixarem de treballar amb l’ordinador per aquest motiu? No. Buscarem un espai de temps per poder fer l’activitat que no fem durant les hores de feina. ¿Deixarem de seguir les modes? Molts de nosaltres no, però hem de tenir clar que l’objectiu dels dissenyadors no és pensar en la funcionalitat, sinó en què ens gastem els calés.
La solució és molt i molt senzilla. A casa tenim un entorn controlat i net. Podem caminar descalços tranquil·lament o amb mitjons (recordeu de fer servir aquells que tenen silicona a la base, ja que no es tracta de relliscar i patir un accident). Si fa molt que no ho feu podreu comprovar l’estat d’atròfia major o menor de la musculatura dels vostres peus. No hauria de ser dolorós: mireu els nens petits quan corren descalços per casa. Si d’entrada no es pot aguantar gaire més de 10 minuts, no cal allargar-se. El procés d’adaptació pot ser llarg (uns mesos) però no conec ningú que no hagi pogut (a no se que pateixi alguna lesió greu). És semblant al procés que segueixen els corredors quan es passen a les esportives minimalistes. Les porten en períodes curts al començament i van allargant. És, com veureu, bastant intuïtiu.