Les cervicals són molt sensibles i és ben normal que, un dia o un altre, tots ens les hàgim notat. Però, ¿com funcionen i com és que poden fer tant de mal?
Primer de tot cal explicar de forma simple el funcionament de l’esquena en el seu conjunt. Les cervicals són una part d’un tot, en aquest cas de la part alta de la columna vertebral. Tota l’espinada està formada per 24 peces (7 cervicals, 12 dorsals i 5 lumbars) i cada zona té unes característiques pròpies. Les lumbars són més grans, ja que la part baixa acumula més pes, i la part articular mira cap a dins, cosa que facilita el moviment de rotació, tot i que també poden fer flexió i extensió i inclinació lateral. Les dorsals, a més de la zona articular que permet que es relacionin amb la seva veïna superior i inferior, tenen una articulació pròpia per les costelles que limita la seva mobilitat. Les cervicals són mes petites i molt més mòbils. En podem diferenciar les dues primeres que són tan diferents de la resta que tenen nom propi: Atles i Axis. Curiosament prop del 80 per 100 de la mobilitat de la columna es produeix entre aquestes dues vèrtebres.
Cal recordar la forma que té cada un d’aquests segments. Les lumbars i les cervicals es corben cap endarrere, forma que rep el nom de lordosi. Les dorsals ho fan cap a davant, corba que s’anomena cifosi. Aquesta forma dorsal és la més normal entre els mamífers. És molt més estable i si mirem qualsevol animal a quatre potes ens podem imaginar l’arc d’un pont. El fet de posar-nos drets va suposar que les lumbars canviessin la seva orientació i permetessin així la posició de bipedestació. Així doncs, podem dir que les cifosis són arcs estables i menys mòbils i les lordosis aporten major mobilitat. I, com podem intuir, a major mobilitat major risc d’inestabilitat.
El cos, davant de la inestabilitat, reacciona sempre de la mateixa manera: amb un bloqueig per intentar que no es “desmunti” l’estructura. Això exactament és la lesió osteopàtica. I la nostra feina és retornar la mobilitat normal.
I ¿per què fan tant de mal? Molt fàcil. La quantitat de neurones que fem servir per moure’ns no és proporcional al número de músculs ni a la seva mida. Depèn de la seva funcionalitat. I al que dediquem més recursos és a parlar. Per tant aquesta zona la tenim fortament inervada.
L’estructura en arc de la columna vertebral li confereix una flexibilitat que d’altre manera no tindria i li permet suportar molt més pes. Però presenta algun problema estructural: els arcs només els podem estabilitzar pel costat de la convexitat, que, en el cas de les cervicals, es troba davant. A més a mes, són tan mòbils que poden invertir la seva curvatura i per tant també necessitarem que algú les estabilitzi en aquesta posició. El més lògic és mirar d’entendre quin és el moviment que no poden fer. Això indica el sentit de la lesió i ens dirà si el problema es troba davant o darrere. A més, cal recordar que la musculatura de la parla és majoritàriament anterior i també afectarà, i molt, tot el sistema. Si sou dels que serreu les dents a la nit sabeu de què us estic parlant.
Al damunt hi tenim el cap i aquest també té molt a dir perquè no està centrat sinó que la seva posició es troba 2/3 parts avançada respecte de l’eix de la columna. Penseu en un arc de fletxes. Imagineu que hi poseu un cap a la part superior avançat 2/3 a l’extrem. Si voleu que no caigui l’haureu de subjectar d’alguna forma. El cos tiba del cap endarrere per mitjà de la musculatura. Aquesta acció provoca un augment de la corba, com si tenséssim l’arc. Fent això estarem donant més feina als estabilitzadors, que ja hem dit que van per davant. I aquí tenim els escalens que, a més d’aquesta feina, també són els encarregats de moure les primeres costelles per respirar. Ara pensem en el nivell d’estrès que tenim tots en general i com respirem en aquestes circumstàncies… i tindreu el problema servit i l’explicació del dolor!