Ja fa dies que anem sentint notícies sobre les anomenades pseudociències. De fet, alguns mitjans de comunicació estan fent una veritable campanya en contra d’aquestes, tot posant indiscriminadament disciplines i pràctiques ben diverses dins del mateix sac. Potser caldria aclarir, doncs, què son les pseudociències, d’on ve aquest concepte i el més important: ¿Ens posen en risc?
Aquest mot s’aplica a totes aquelles disciplines que s’autoanomenen medicina natural o també holística. La majoria té el seu origen en la idea d’utilitzar les plantes directament sense fer servir síntesi de laboratori, de base química. S’hi barreja també la idea oriental de tractar el cos com un tot, globalitzant el concepte de salut.
Ja fa anys que alguns metges van començar una lluita aferrissada contra l’homeopatia, a la què acusen d’estar mancada de base científica. No vull entrar a valorar qui te raó. El fet és que des de diferents camps s’ha decidit eliminar del mapa tota una sèrie de disciplines que han crescut sota el nom de medicina natural i a les què s’estigmatitza titllant-les de pseudociències.
És molt possible que el nom “medicina natural” no sigui el més indicat i que els metges, que tenen una grandíssima formació, sentin que la seva professió pateix d’intrusisme. I a més, per part de gent que no té la formació adequada. I vet aquí el problema: la part “natural” demana regulació, formació i la possibilitat d’acreditar-se mentre que la part mèdica demana la desaparició total i la prohibició.
Aquesta pugna s’ha estès a d’altres disciplines i la llista de “pseudociències” s’ha vist ampliada de forma exponencial i en alguns casos injustificadament. Així mateix, les professions sanitàries reglades pel Ministeri del ram s’han sumat al que perceben com una forma d’intrusisme que cal combatre. I no és un problema exclusiu d’aquest país. No fa gaire em van explicar que a Anglaterra el procés ha arribat a una segona fase, després d’una primera duríssima, en la què ja es posa en dubte qualsevol tipus de teràpia manual. Cal doncs posar-hi seny, perquè l’etiqueta de pseudociència està canviant molt ràpidament i, en una cultura cada vegada més acrítica i que funciona a cop de tweet, correm el risc que ens acabi engolint a tots.
Perquè, de fet, la tendència en l’àmbit sanitari apunta cop més a l’ús de la intel·ligència artificial. S’han fet diferents proves pilot que demostren que el ordinadors amb capacitat d’autoaprenentatge ja diagnostiquen millor i s’equivoquen menys que els millors especialistes (vegeu, per exemple, aquesta notícia apareguda recentment: https://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-humano/20180223/44950677766/inteligencia-artificial-machine-learning-diagnosticar-enfermedades-medicos-eficiencia.html). En molt poc temps ens trobarem que quan anem al metge acabarem responent un formulari davant d’un tècnic, que ens demanarà certes proves que li dirà l’ordinador i serà la computadora qui farà el diagnòstic (i segurament l’encertarà). Així doncs, queda ben poc perquè un tractament de recuperació, d’hèrnia discal o del que sigui l’acabi fent un robot. Tot acabarà protocol·litzat i sense intervenció humana, que s’equivoca i és més cara.
El cas és que tot això no quadra amb certes tendències dins mateix de la medicina. Hi ha estudis recents, per exemple, que redimensionen l’efecte placebo, aquell en què intervé el nostre cervell fent-nos creure que estem prenent un medicament, malgrat ser una pastilla de glicerina, i en notem l’efecte. Resulta que el placebo està present mes enllà del que ens havíem imaginat i molts estudis s’han de redissenyar perquè no són capaços d’avaluar-lo.
Així mateix, s’està parlant cada cop més sobre el dolor crònic i del fet que no cal tenir cap patologia per patir dolor. Aquest és un tema estrella últimament en els congressos de fisioteràpia. De fet, tots som conscients que el mal és pitjor quan ens sentim més vulnerables i estem més baixos de moral, o quan tenim prou temps per estar preocupats per allò que ens passa i no tenim resposta.
Recordo un dels meus primers casos, ja fa anys, que serveix d’exemple. Va venir a la consulta un avi que patia de mal d’esquena lumbar de feia temps i no millorava amb res. Va venir amb un carretó de la compra i va treure d’allà un patracol d’informes i proves. A dalt de la pila hi havia el darrer informe d’una ressonància magnètica. Com sempre faig, vaig demanar-li si l’havia llegit i si li havien explicat. La resposta a ambdues preguntes va ser que sí. Aleshores vaig preguntar-li si l’havia entès. Aquesta vegada va dubtar i vaig llegir-lo explicant-li què volien dir aquelles paraulotes (sovint el llenguatge mèdic no s’entén fàcilment). Ràpidament vaig veure quin era el problema. Hi havia una paraula que desperta totes les alarmes: tumoració. En sentir-la aquell home va fer un salt endavant cridant que tenia càncer. El vaig calmar i li vaig explicar que en aquell context només volia dir inflamació. Tot i que em va costar una estona i un seguit d’aclariments finalment em va creure i es va relaxar. El tractament posterior va ser molt fàcil i fins i tot es va adormir. El dolor va desaparèixer.
La importància d’entendre els neguits dels pacients quan se senten vulnerables és una feina que crec que una màquina difícilment podrà fer. Perquè per molt que l’encertin, les màquines no són capaces de mostrar empatia, diguin el que diguin les novel·les d’Isaac Asimov. És cert que molts professionals de la salut no en tenen o potser no tenen massa temps de posar-la en pràctica perquè han d’estar més pendents de la pantalla de l’ordinador i dels informes que els demana el Ministeri del ram en nom d’una malentesa eficiència (que sembla mesurar-se només en termes econòmics) que dels pacients que tenen al davant.
Els propers anys haurem de decidir cap on volem anar. I no crec que l’ortodòxia científica sigui l’única resposta. Ni la medicina natural, per anomenar-la d’alguna manera. Però ambdues poden col·laborar estretament en benefici dels seus pacients. Necessitem donar resposta ràpida i encertada amb els recursos que tenim a la sanitat pública, a tot el sistema de salut, que inclou, sí, algunes malanomenades pseudociències. Necessitem professionals capaços d’entendre que hi ha una dimensió emocional que cal que sigui atesa. I estem tots d’acord que els professionals de totes aquestes disciplines han de tenir una formació adequada per atendre als malalts sense posar-los en risc. El jurament hipocràtic ens ho recorda constantment: primum non nocere, és a dir, “primer de tot no fer mal”. L’acció mèdica, en definitiva, no pot fer més mal que la pròpia malaltia. No ho empitjorem.