Avui us parlaré de la temuda tendinitis. Temuda perquè sol ser un problema que ens acompanya una temporada ben llarga. A grans trets, una tendinitis és la inflamació d’un o més tendons. Pot haver-se produït un trencament parcial o total de les fibres del tendó o simplement una inflamació reactiva. Depenent de l’origen de la lesió, a nivell mèdic es parla de tendinitis quan és un cas agut i inflamatori, o de tendinosi en els casos crònics i causats pel desgast. El tendó és un teixit que connecta el múscul amb l’os. Podríem dir que és la corretja de transmissió entre el motor (el múscul) i la palanca (l’os). Està fet bàsicament de col·lagen, la proteïna que es troba present en tot el teixit connectiu i és elàstic. Ajuda a no arrencar l’os per culpa de les estirades dels músculs, que són realment potents. No té cap activitat contràctil i, per tant, no té cap culpa de lesionar-se.
Així doncs, com es danya el tendó? Recordem que transmet la força del múscul a l’os per tal que es mogui l’articulació. Vist així podria semblar que el causant de la lesió sigui el múscul, però no és tan senzill. El problema és que per fer un moviment tot sovint calen diversos músculs que, al seu torn, poden fer accions diferents. Posem un exemple per entendre què vull dir. Tots podem identificar el bíceps i tots hem fet “bola” de petits amb el braç i sabem que flexiona el colze. Fins i tot molts sabeu com treballar-lo al gimnàs quan feu entrenament de força. Però potser no sabeu que és un múscul doble i que és multi-articular. És a dir, que té acció sobre més d’una articulació. Al cos no tot és el que sembla i, sí, el bíceps flexiona el colze però també pot flexionar l’espatlla i fins i tot tirar-la endavant. Tot depèn del punt de partida. És aquesta acció múltiple de molts músculs el que complica realment la solució. Com sempre, és millor avançar-nos i evitar que aparegui el problema, cosa que passa per fer un bon manteniment i estiraments amb sentit. Evidentment la major part de la població no sap prou d’anatomia i necessitarà algú que la guiï.
Una de les tendinitis més comuna és la de l’espatlla, o síndrome subacromial. És el millor exemple del que explico avui. A l’espatlla arriben deu tendons de diferents músculs i el que es coneix com a manegot dels rotadors, que està format per quatre músculs que estabilitzen l’articulació (la que major rang de moviment té en tot el cos). Aquests músculs tenen una relació tan íntima entre ells que no podem diferenciar-los a simple vista. Ens caldria un microscopi per veure on acaba el tendó i on comença el lligament o la càpsula articular. L’afectació d’un dels quatre tendons afecta absolutament tota l’articulació. I no n’hi ha prou de tractar el que està lesionat ni el manegot sencer. S’ha de refer l’equilibri en tots els músculs que hi arriben o hi influeixen i n’hi ha uns quants més dels deu de què parlava. Preveure la lesió, doncs, pot ser complicat. Dependrà dels hàbits de cadascú, del tipus d’esport o feina que es fa i, molt important, de tenir una tècnica el més acurada possible quan executem aquestes activitats.
Ja fa un temps que es va poder constatar que davant d’un tendó danyat el més recomanable és fer exercicis excèntrics. És a dir, aquells en què aguantem el pes i el deixem anar a poc a poc, com quan descarreguem una estanteria tot acompanyant la caiguda. Té tota la lògica del món ja que els músculs tenen uns sensors de longitud. Ens informen quan s’arronsa o s’estira la fibra muscular, igual que els tendons, però en aquest cas només s’activen quan s’estira massa. Tenen la capacitat de modular l’activació de les neurones a nivell medul·lar quan hi ha risc pels teixits, però amb aquests exercicis podem també influir sobre elles i disminuir la tensió que suporta el tendó.
A tot això l’osteopatia pot afegir una visió complementària important. Dins dels principis de l’osteopatia existeix una llei que tot sovint passem per alt: “la forma governa la funció”. No vol dir res més que quan hi ha una forma rodona la lògica ens diu que allò rodarà, si és un pla el més normal és que llisqui. I precisament els músculs que estan uns al costat dels altres formen plans de lliscament. L’entrenament, els esforços a la feina, l’acumulació de petites lesions i tensions fan que aquests diferents plans que estan en contacte es puguin quedar “enganxats”. Això impedirà el funcionament normal dels músculs implicats i, per tant, la correcta funció de l’articulació, augmentant el risc de lesió a mig o curt termini.
Introduir en la planificació de l’entrenament i la recuperació aquest concepte de plans de lliscament em sembla molt important per evitar aquestes lesions i d’altres que comprometen les articulacions. I, a més, millora la funció muscular, la seva eficiència i el rendiment!